LA VERDADERA DEMOCRACIA

Democràcia directa i persona comunitària

Lluís M. Xirinacs. Barcelona, 25.1.2001,
per al Diari de Girona (número 18)

TEXTO EN CASTELLANO

Tengo la pretensión de introducir un concepto nuevo en el iderario de la corriente histórica libertaria tradicional. Esta última siempre ha pleiteado a favor de implantar o, mejor, recuperar el ejercicio de la democracia directa. Este estilo de verdadera democracia fue y es practicado en ciertos lugares siempre que la voluntad democràtica es ejercitada en pequeñas comunidades. Un grupo compuesto por un grupo reducido de individuos permite la participación directa y personal de todos ellos en el debate y en la toma de decisiones colectivas. La forma de hacer democracia cambia de procedimiento en el caso de grandes conjuntos humanos. Se sustituye la participación directa por una participación indirecta a través de representantes 

( Leer más en la página de FILOSOFIA)

TEXT EN CATALÀ

Tinc la pretensió d’introduir un concepte nou en l’ideari del corrent històric llibertari tradicional. Aquest sempre ha pledejat a favor d’implantar o, millor, recuperar l’exercici de la democràcia directa. Aquest estil de vera democràcia fou i és practicat en certs llocs sempre que la voluntat democràtica s’exercita en comunitats petites. Un grup compost per un nombre reduït d’individus permet la participació directa i personal de tots ells en el debat i en la presa de decisions col·lectives. La manera de fer democràtica canvia de procediment en el cas de grans conjunts humans. Substitueix la participació directa per una participació indirecta a través de representants.

En general, al llarg de la seva història, la democràcia representativa, estesa per tot el món a partir de la Il·lustració i la Revolució francesesa, ha produït un escorament de la nau social cap a una progressiva desconnexió entre representants i representats, talment que avui dia en molts llocs es posa en dubte la democraticitat d’aquest mode de l’exercici de la política. 

En general. a lo largo de su historia , la democracia representativa extendida por todo el mundo a partir de la Ilustración y la Revolución francesa ha  escorado la nave social hacia una progresiva desconexión  entre respresentantes y representados, de tal manera que hoy dia en muchos lugares se pone en duda la democracia de este modo de ejercicio de la política

De sempre, els llibertaris han dubtat d’aquest procediment. Aquesta seria l’explicació de llur gust per les comunes petites i llur disgust per les grans. En llur haver es compten mil experiments de comunes de convivència social i de cooperació empresarial. S’han arribat a donar casos insignes de comunes municipals com les de París i Lyon o la de la primera part de la Setmana Tràgica de Barcelona. En canvi, aquesta tradició rebutja el nacionalisme perquè, segons ells, en la nació és inviable una democràcia directa. No permeten, doncs, cap altre model de societat que no sigui d’un caire primitiu, societat atomitzada en petites comunitats regides per una assemblea d’adults amb participació directa dels individus en els afers públics.

Desde siempre, los libertarios han dudado de este procedimiento. Ésta sería la explicación de su preferencia por las comunidades pequeñas y su desagrado por las grandes. En su haber se cuentan mil experimentos de comunas de convivencia social y de cooperación empresarial. Se han dado casos insignes de comunas municipales como las de París y Lyon o la de la primera parte de la Semana Trágica de Barcelona. En cambio, esta tradición rechaza el nacionalismo porque, segun ellos, en la nación es inviable una democracia directa. No permiten, por tanto, otro modelo de sociedad que no tenga un cariz primitivo, sociedad atomizada en pequeñas comunidades regidas por una asamblea de adultos con participación directa de los individuos en los asuntos públicos.

Crec que caldria introduir un concepte nou referit a una realitat existent, que sovint ens passa desapercebuda per causa de la descurança en què la mantenim. Aquesta innovació donaria cabuda a una autèntica democràcia directa en les comunitats de tots els nivells, per gran que sigui el nombre dels individus que les composin. Aquest concepte, aparentment nou, però en realitat molt antic i mig oblidat pels camins de la història humana, és el de persona comunitària. He explicat aquest concepte altres vegades. El resumeixo. 

Creo que se habría de introducir un concepto nuevo referido a una realidad existente, que a menudo  nos pasa desparecibido  a causa del descuido en que lo mantenemos. Esta innovavción daría cabida a una auténtica democracia directa en comunidades de cualquier nivel, por grande que sea el número de individuos que las compongan. Este concepto aparentemente nuevo, pero en realidad muy antiguo y medio olvidado por los caminos de la historia humana, es el de la persona comunitaria . He explicado este concepto en otras ocasiones. Lo resumo

Quan en un col·lectiu, els seus components hi són només per conveniència pròpia egoista, el conjunt dels seus components no constitueix persona comunitària. Per constituir-ne cal l’actitud oposada: tenir, per part dels seus components, la voluntat de crear un consens col·lectiu públic per damunt i més enllà de les voluntats privades dels seus components. Assolir aquesta fita en un col·lectiu pot ser tasca llarga, lenta, plena de dificultats en el món rabiós de neoliberalisme d’avui dia. Però és una tasca essencial i ineludible si volem que les nostres societats esdevinguin veres comunitats humanes personalitzades i, doncs, responsables i lliures.

Cuando en un colectivo, sus componentes lo son nada más por propia conveniencia egoísta, el conjunto de sus componentes no constituye una persona comunitaria. Para constituirla  es necesario la actitud opuesta: tener, por parte de sus componentes, la voluntad de crear un consenso colectivo público por encima y más allá de las voluntades privadas de sus componentes. Conseguir este hito en un colectivo puede ser una tarea larga, lenta, llena de dificultades en el mundo rabioso de neoliberalismo de hoy día. Pero es una tarea esencia e ineludible si queremos que nuestras sociedades lleguen a ser verdaderas comunidades humanas, personalizadas y , por tanto responsables y  libres.

Expliquem, amb un exemple, com per aquest camí arribem a la democràcia directa en comunitats on hi ha molts individus. Un País pot tenir milions d’individus. ¿Com es podrà celebrar una assemblea de participació directa amb tanta gent? A l’assemblea de l’Atenes clàssica, molt menys poblada, eren invitats a participar directament tots els adults lliures que hi residien. Dels milers d’invitats només hi assistia algun centenar. I, encara, el diàleg entre tanta gent resultava tan difícil que l’assemblea esdevenia presa fàcil de sofistes retòrics, ensinistrats i ensinistradors en l’art d’ensarronar la gent amb la paraula hàbil. Proposo que si un País es pot subdividir en n regions (per exemple, en 6), a l’assemblea no hi siguin invitats els individus ans les 6 regions i ningú més. Només sis escons assemblearis. Una assemblea de sis persones!… comunitàries. Els vers components no són individus, són regions que, com a tals, poden participar ben directament. Això és important. En l’assemblea de regions els components són comarques. En l’assemblea de comarques els components seran municipis i així successivament.

Expliquemos con un ejemplo como se llega por este camino a la democracia directa en las comunidades donde hay muchos individuos. Un País puede tener millones de individuos.
¿Cómo se podrá celebrar una asamblea de participación directa con tanta gente?  En la asamblea de la Atenas clásica, mucho menos poblada, eran invitados a participar directamente todos los adultos libres que residían allí. De los miles de invitados sólo asistía un centenar. Y con todo el diálogo entre tanta gente resultaba tan difícil que la asamblea era presa fácil de sofistas, retóricos, adiestrados y adiestradores en el arte de engañar a la gente con la habilidad de la palabra. Propongo que si en un París se puede subdividir en "n" regiones (por ejemplo seis), a la asamblea sean invitados los mismos indivuduos que regiones , seis, y  ninguno más. Nada más seis escaños asamblearios. ¡ Una asamblea de seis personas!... comunitarias. Los componentes de verdad no son individuos, son regiones que , como tales, pueden participar directamente

Deixeu-me remarcar la condició essencial per a què això sigui possible i efectiu de veritat: cada assemblea (de regió) haurà de triar com a portaveu seu i responsable participant en l’assemblea immediata superior (la de país) aquella persona individual que sàpiga ser merament la veu responsable i lliure de la seva comunitat (la de regió) i que, segons aquesta funció, sigui coresponsable participant en l’assemblea superior (la de país). Cal que cada component d’una assemblea determinada sigui l’autèntica personificació de la assemblea - persona comunitària- de grau immediat inferior.

Dejadme remarcar la condición esencial para que esto sea posible y efectivo de verdad: cada asamblea regional tendrá que elegir como portavoz suyo y participante responsable en la asamblea inmediata superior ( la del país)  a aquella persona individual que sepa ser exclusivamente la voz responsable y libre de su comunidad ( la de la región) y que, según esta función, sea  participante corresponsable en la asamblea superior ( la del país). ES necesario que cada componente de una asamblea determinada sea la auténtica personificación de la asamblea -persona comunitaria- de grado inmediatamente inferior 

 No estem entrenats en destinar una zona ampla del nostre cervell a les realitats estrictament col·lectives. Sempre hi barregem conviccions o interessos privats. No som demòcrates. Cal que cada component d’una assemblea superior sàpiga «morir» a si mateix per a exercir el gloriós i digne paper de persona comunitària, realitat nova i més mereixedora d’honor que la de persona individual, per a col·laborar en la creació i sosteniment d’una persona comunitària encara més alta. La paraula «morir» s’ha d’entendre metafòricament. Vol dir reservar-se les seves opinions particulars, sense renunciar a elles, per servir l’opinió pública de la seva comunitat. Cal que sigui la mateixa regió la que parli fidelíssimament a través d’ell en l’assemblea de país. Em permeto esmentar el fet viscut per en l’antiga Assemblea de Catalunya (1971-1977): Mentre la majoria emprava la gran assemblea per vehicular els propis criteris, Salvador Casanoves, representant de l’assemblea del Vallès Oriental sempre defensà allò acordat en la seva assemblea de base, sovint en contra dels seus propis criteris i de vegades tot pensant que defensava una proposta radicalment equivocada.

No estamos entrenados en destinar una zona amplia de nuestro cerebro a las realidades estrictamente colectivas. Siempre las mezclamos  con convicciones e intereses privados. No somos demócratas. Es necesario que cada componente de una asamblea superior sepa " morir" a sí mismo para acceder al glorioso y digno papel de persona comunitaria, realidad nueva y más merecedora de honor que la de la persona individual, para colaborar en la creación y sostenimiento de una persona comunitaria todavía más alta. La palabrar " morir"  se ha de entender metafóricamente. Quiere decir reservarse sus opiniones particulares, sin renunciar a ellas, para servir a la opinión pública de su comunidad. Es necesario que sea la misma región la que hable fidelísimamente a través de esa persona en la asamblea del país.  Me permito nombrar el hecho vivido en la antigua " Assemblea de Catalunya ( 1971-1977)" : mientras la mayoría utilizaba la gran asamblea para vehicular sus propios criterios, Salvador Casanoves, representante de la asamblea del Vallès Oriental siempre defendió lo acordado en su asamblea de base, a menudo en contra de sus propios criterios y a veces pensando incluso que defendía una propuesta totalmente equivocada.

Ens han acostumat a un model pervers de representant que suplanta sistemàticament el representat. Ell, el candidat elegit, porta sempre la iniciativa. És votat per les seves idees, que tornen passius i estèrils els votants. Proposo de triar per a cada assemblea un portaveu participant en l’assemblea de grau immediatament superior, que sàpiga fer el buit de les seves idees. Talment com un cambrer que porta la safata buida, que és carregada amb el consens obtingut en l’assemblea a la qual serveix; safata plena que, al seu torn, és servida en l’assemblea superior. Els programes, les propostes, els continguts, les informacions pugen i se sintetitzen de baix a dalt. Aquesta és una democràcia directa a qualsevol nivell per alt que sigui. Si no se sap trobar aquest portaveu, buit de si mateix i ple de la voluntat col·lectiva de la seva comunitat, no hi ha vera persona comunitària d’ordre superior.

Nos han acostumbrado a un modelo perverso de representante que suplanta sistemáticamente al representado.  El, el candidato elegido, lleva siempre la iniciativa. Es votado por sus ideas, que vuelven pasivos y estériles a los votantes. Propongo elegir  para cada asamblea un portavoz  participante en  la asamblea de grado inmediatamente superior, que sepa hacer el vacío de sus ideas. De  la misma manera que un camarero que lleva la bandeja vacía, que es cargada con el consenso obtenido en la asamblea a la cual sirve; bandeja  llena que, a su vez es servida en la asamblea superior. Los programas, las propuestas, los contenidos, las informaciones suben y se sintetizan de bajo a arriba. Ésta es una democracia directa a  cualquier nivel por alto que sea. Si no se sabe encontrar a este portavoz, vacio de sí mismo y lleno de voluntad colectiva se su comunidad, no hay verdadera persona comunitaria de orden superior.

Traducción: Rafael Rodrigo Navarro